La llengua de signes és una llengua com qualsevol altra, amb la seva estructura i gramàtica pròpia, la qual no té res a veure amb el mim. L’únic que la diferencia de les llengües orals és la seva modalitat lingüística, és a dir, el canal de producció i recepció. Mentre que la llengua oral es percep per l’oïda i es produeix per la veu, la llengua de signes es percep per la vista i es produeix amb les extremitats superiors, el cap, la cara i el tronc. Aquesta modalitat gestovisual és el que va provocar que durant molt de temps les llengües naturals de les persones sordes no es consideressin com a tals.

 

Els signes de les Llengües de Signes s'organitzen espacialment i no temporalment (les llengües orals s'organitzen temporalment). Les Llengües de Signes no tienen únicament una dimensió manual, sinó que tenen quatre dimensions. Així, la LSC està constituïda per uns paràmetres formatius, entre els quals destaquem com a fonamentals: la configuració de la mà o les mans, l'orientació, el bloc, el moviment, el punt de contacte, el planol d'articulació i els components no manuals.

 

La varietat de llengües en un territori sempre contribueix a enriquir-ne el patrimoni cultural i lingüístic. Des de fa temps, a Catalunya la Llengua de Signes conviu juntament amb el català i el castellà, una llengua que, tot i no sentir-se, la utilitzen unes 30.000 persones.

 

La Llengua de Signes catalana (LSC) és la llengua natural de les Persones Sordes, les quals formen part de la Comunitat Sorda de Catalunya i que sorgeix de manera natural sempre que diferents Persones Sordes conviuen juntes. De fet, els documents més antics de l’ús d’una llengua gestual daten de l’Edat Mitjana, tot i que en aquells moments rebés el nom de mímica, gest o llenguatge manual, entre d’altres.

 

L’LSC no és utilitzada exclusivament per Persones Sordes que han optat lliurement per aquesta modalitat lingüística per expressar-se, accedir a la informació i participar a la societat, sinó que també és utilitzada per persones oïdores que la fan servir en la seva vida quotidiana per motius diversos.

 

Cal recordar que no existeix una llengua de signes universal, sinó que existeixen tantes Llengües de Signes com comunitats de Persones Sordes hi ha. L'última edició de l'Ethnologue registra un total de 103 Llengües de Signes diferents a tot el món i és probable que el nombre augmenti en els propers anys.

 

Pel que fa al reconeixement de la Llengua de Signes Catalana a nivell legal com a llengua pròpia de la Comunitat Sorda Catalana i patrimoni cultural català, la primera mesura que es va adoptar es va dur a terme al Parlament de Catalunya amb una Proposició no de llei sobre la “promoció i difusió del coneixement del llenguatge de signes”, aprovada el 30 de juny de 1994. Més tard, amb la aprovació del nou Estatut d’Autonomia el 30 de setembre del 2005 al Parlament de Catalunya, a l’article 50.6, la Llei estatal 27/2007 del 23 d’octubre de 2007 reconeix les llengües de signes de l’Estat, la Llengua de Signes Espanyola (LSE) i la Llengua de Signes Catalana (LSC), com el mitjà de comunicació de les persones que optin per aquesta llengua i amb la Llei 17/2010, del 3 de juny, de la Llengua de Signes Catalana (LSC), l’LSC ha quedat reconeguda en el territori català i la mesura que es porta ara a terme és vetllar per la seva aplicació social, i perquè s’inclogui l’LSC i la Comunitat Sorda Catalana com a part d’aquest conglomerat social i lingüístic.

Veure enllaç text de la Llei de LSC: http://www.parlament.cat/activitat/cataleg/TL118.pdf